José Luis Ortego
Un dels objectius de l’Oficina Universitària de Suport a Persones amb Necessitats Especials és millorar l’accés de l’alumnat als continguts acadèmics, tant teòrics com pràctics, de la forma més autònoma i ràpida possible. Només així es pot facilitar la seva participació al desenvolupament de les assignatures i aconseguir que pugui assolir els objectius i competències de cada una d’elles.
Durant el passat més de setembre un alumne amb discapacitat visual ens comunicà que s’havia matriculat a la seu d’Eivissa-Formentera i que, per tant, cursaria les classes a través de vídeo conferència.
El tipus de discapacitat visual d’aquest alumne implica unes necessitats específiques a l’hora d’accedir a informació escrita: degut a la manca de camp visual perifèric els elements visuals han de ser presentats en un espai reduït, proper i ben il·luminat. Així, convé que els materials digitals siguin presentats en una pantalla individual amb alt contrast i il·luminació.
L’alumne ens explicà que, degut a les seves dificultats visuals, no podia veure amb qualitat suficient la projecció de les videoconferències. Li era impossible llegir els textos o les gràfiques de les presentacions multimèdia que els professors utilitzen per acompanyar o complementar les explicacions.
A la seu universitària totes les classes a les que havia d’assistir és realitzaven a la mateixa aula. L’estudiant plantejà dues opcions d’adaptació: seguir les emissions de les videoconferències des del seu ordinador portàtil, o disposar de la gravació de les classes en una còpia de DVD. Així podria resoldre les seves necessitats d’accés a la informació presentada durant les sessions de classe.
Des de l’Oficina demanàrem assessorament al Servei de Recursos Audiovisuals (SRAV). Explicàrem la demanda de l’alumne i ells ens proposaren una solució ajustada a les característiques del sistema actual de videoconferència de la UIB. Encara que les dues opcions de l’alumne eren tècnicament factibles, des del SRAV no es podia garantir que rebés la videoconferència al seu portàtil amb la qualitat suficient. Tampoc trobàrem eficient l’enregistrament en DVD de totes les sessions de videoconferència, tant pel cost en recursos materials com de gestió de la informació; a més, aquesta darrera opció, no facilitaria la seva participació durant el desenvolupament de les classes.
Amb aquests condicionants acordàrem instal·lar a l’aula un multiplicador del senyal de videoconferència (splitter de senyal VGA) el que ens permetria disposar de dos senyals, un dirigit al projector de la sala i un altre a un monitor de PC.
L’alumne ara disposa d’un espai adaptat, situat a la primera fila de l’aula, amb un monitor de desset polsades, on pot seguir la mateixa emissió que es projecta a la pantalla gran. Per completar l’adaptació del lloc d’estudi utilitza també un flexo que augmenta la quantitat de llum que necessita per llegir i escriure en paper.
La valoració de l’adaptació per part de l’alumne és molt positiva, si bé encara queden per millorar alguns aspectes relacionats amb les necessitats de comunicació durant els processos d’ensenyament i aprenentatge amb persones amb discapacitat visual. La presència a l’aula d’un estudiant amb aquestes característiques implica que el professorat millori la qualitat visual dels seus materials: contrast entre text i fons a les presentacions de diapositives, augment de la mida dels detalls significatius a gràfiques, taules i imatges, descripció acurada de la localització dels destalls que l’alumne ha d’observar a una presentació amb projector o a la pissarra, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada